98º de 365. Corazón partio

   Mi manifiesta poca constancia, en el mantenimiento de un mínimo de frecuencia de entradas en este blog, podría ser interpretado como un signo de innata pereza y, en general, tal juicio no se alejaría demasiado de la cruda realidad. A esa forma de vagancia se le une el hecho de que a menudo me falta inspiración —no solo necesita de ésta el escritor consagrado para realizar su obra magistral— aclaro que lo que me falta es inspiración específica; podría hablar en esas ocasiones de lo humano y lo divino, pero no olvidemos que este blog se supone que se centra en temas de la profesión médica y aledaños.

   Otras veces el bloqueo se debe a tener tantas cosas de que hablar; debería decir de las que quejarse, que no me sale ninguna; digamos que soy náufrago de mi propia tempestad de ideas.

   En esta ocasión, no obstante, pasados casi tres meses desde mi última intervención, mi larga ausencia responde a otras circunstancias. Y es que a un prolongado y merecido periodo de vacaciones se le ha añadido el deber de la asistencia a los mayores de la familia en su inevitable deterioro y además en estas últimas semanas tengo mi "corazón partio" de "amante bilingüe".

   Sufro igual por mi doble ascendencia catalana y mi condición de madrileño de adopción desde mi más tierna infancia, y no me satisface ninguna de las derivas que van tomando los acontecimientos actualmente. Estoy suficientemente absorto como para que no se me ocurra nada sobre lo que hablar acerca de nuestra profesión y mi día a día.

   Asi que voy a limitarme a resumir mis propias experiencias que de algún modo tienen que ver en parte con lo que antecede.

   En el trienio 1980-82 llevé a cabo mi formación como MIR de Medicina Familiar y Comunitaria en La Ciudad Sanitaria Vall d'Hebrón de Barcelona. Hasta entonces los únicos catalanes que conocía eran mis padres, la familia, a la que visitaba en Barcelona esporádicamente en periodo vacacional y algunos amigos, casi todos miembros del Cercle Catalá de Madrid, lo que me otorgaba una pobre base para juzgar al "catalán en su salsa". Añadiré que mi situación no debe de ser tan extraña ya que se calcula que debe de haber unos 300.000 catalanes viviendo fuera de su tierra natal.

   No puedo opinar sobre toda Catalunya porque, aunque hice algunas excursiones e incursiones por aquel país, toda mi actividad se circunscribió fundamentalmente a Barcelona y su entorno. Pero esa experiencia me permite constatar que existe, por término medio, similar nivel de incomprensión en Catalunya hacia Madrid; que identifican con lo chulesco, El Gobierno Central, la Hacienda Pública, la en otros tiempos despótica monarquía borbónica, la trasnochada derecha, algunos aun con el Franquismo, el Real Madrid, etc, que en Madrid hacia Catalunya y su catalanismo, su soberbia y vanidad, su idioma, su adusta seriedad, su tacañeria, su avaricia, el Barça, su victimismo, etc y, como la estupidez humana no tiene límites creo que este conflicto es de dificil solución.

   También se despertó en mi la sospecha de que efectivamente parece existir un hecho diferencial catalán, mal que le pese a mi lado madrileño, aunque solo haré referencia a un caso concreto.

   Sea por diferencias genéticas, sea su privilegiada geografía, sea la huella histórica o una amalgama de todo ello, pero fui testigo presencial y actor en alguna medida de como se apropiaban, por méritos y derecho, del liderazgo de la Medicina de Familia —no es casual que la sede de la SEMFyC esté ubicada en Barcelona— a pesar de que la idea de la creación de la especialidad partiera de Madrid, de un médico de prestigio en el ámbito sanitario madrileño y con cargo gubernamental como Segovia de Arana.

   Por supuesto que no pretendo comparar mis impresiones con el criterio experto de un antropólogo, sociólogo, economista..., estas son solo impresiones de un médico madrileño-catalán o catalán-madrileño; como gusteis.

  Podría seguir hablando largo y tendido de mi condición hibrida de dos culturas absurdamente tan dispares y tan enfrentadas, me siento con autoridad para hacerlo, porque soy un ejemplo vivo de como es posible sentir lo mismo por las dos, pero creo que jamás llegaríais a entenderme. Y ya no digo más porque este es un blog médico, y hasta puede que humanístico, pero para nada político.

 La meva manifesta poca constància, en el manteniment d'un mínim de freqüència d'entrades en aquest blog, podria ser interpretada com un signe de innata mandra i, en general, tal judici no s'allunyaria gaire de la crua realitat. A aquesta forma de vagància se li uneix el fet que sovint em falta inspiració —no només necessita d'aquesta l'escriptor consagrat per realitzar la seva obra magistral— aclareixo que el que em falta és inspiració específica; podria parlar en aquestes ocasions de l'humà i el diví, però no oblidem que aquest bloc se suposa que se centra en temes de la professió mèdica i voltants.


   Altres vegades el bloqueig es deu a tenir tantes coses que parlar; hauria de dir de les que queixar-se, que no em surt cap; diguem que sóc nàufrag de la meva pròpia tempesta d'idees.


   En aquesta ocasió, però, passats gairebé tres mesos des de la darrera intervenció, la meva llarga absència respon a altres circumstàncies. I és que a un prolongat i merescut període de vacances se li ha afegit el deure de l'assistència a la gent gran de la família en la seva inevitable deteriorament i a més en aquestes últimes setmanes tinc mon "corazón partio" de "amante bilingüe".


   Pateixo igual per la meva doble ascendència catalana i la meva condició de madrileny d'adopció des de la meva més tendra infància, i no em satisfà cap de les derives que van prenent els esdeveniments actualment. Estic prou absort com perquè no se em acudeixi res sobre el que parlar sobre la nostra professió i el meu dia a dia.


   Així que vaig a limitar-me a resumir les meves pròpies experiències que d'alguna manera tenen que veure en part amb el que antecedeix.


   En el trienni 1980-1982 vaig portar a terme la meva formació com a MIR de Medicina Familiar i Comunitària a La Ciutat Sanitària Vall d'Hebron de Barcelona. Fins llavors els únics catalans que coneixia eren els meus pares, la família, a la qual visitava a Barcelona esporàdicament en període de vacances i alguns amics, gairebé tots membres del Cercle Català de Madrid, el que em atorgava una pobra base per jutjar al "català en la seva salsa ". Afegiré que la meva situació no deu ser tan estranya ja que es calcula que hi deuen haver uns 300.000 catalans vivint fora de la seva terra natal.


   No puc opinar sobre tota Catalunya perquè, tot i que vaig fer algunes excursions i incursions per aquell país, tota la meva activitat es va circumscriure fonamentalment a Barcelona i el seu entorn. Però aquesta experiència em permet constatar que hi ha, de mitjana, un nivell d'incomprensió a Catalunya cap a Madrid; que identifiquen amb lo xulesc, El Govern Central, la Hisenda, la en altres temps despòtica monarquia borbònica, la passada de moda dreta, alguns encara amb el Franquisme, el Reial Madrid, etc, que a Madrid cap a Catalunya i el seu catalanisme, la seva supèrbia i vanitat , el seu idioma, la seva adusta serietat, la seva gasiveria, la seva avarícia, el Barça, el seu victimisme, etc i, com l'estupidesa humana no té límits crec que aquest conflicte és de difícil solució.


   També es va despertar en mi la sospita que efectivament sembla existir un fet diferencial català, mal que li pesi al meu costat madrileny, encara que només faré referència a un cas concret.


   Sigui per diferències genètiques, sigui la seva privilegiada geografia, sigui l'empremta històrica o una amalgama de tot això, però vaig ser testimoni presencial i actor en alguna mesura de com s'apropiaven, per mèrits i dret, del lideratge de la Medicina de Família —no és casual que la seu de la SEMFyC estigui ubicada a Barcelona— tot i que la idea de la creació de l'especialitat partís de Madrid, d'un metge de prestigi en l'àmbit sanitari madrileny i amb càrrec governamental com Segòvia d'Arana.


   Per descomptat que no pretenc comparar les meves impressions amb el criteri expert d'un antropòleg, sociòleg, economista ..., aquestes són només impressions d'un metge madrileny-català o català-madrileny; Al vostre gust.


  Podria seguir parlant llargament de la meva condició híbrida de dues cultures absurdament tan dispars i tan enfrontades, em sento amb autoritat per fer-ho, perquè sóc un exemple viu de com és possible sentir el mateix per les dues, però crec que mai arribaríeu a entendrem . I ja no dic més perquè aquest és un blog mèdic, i fins pot ser que humanístic, però no gens polític.